ou

En Peret de Baix, qui potser el van néixer de nom Quintí d'Espases - mai no s'octubreix. Diu: I ací hi ponc amb una certa regularitat... Lloca qui sóc, m'esguard els productes dels meus espoderaments així mateix amb un cert goig.

dimarts

tritons, tartranys, llurs traus...







Pel forat del cul instantani a l’eternal ànima restretament petrificada








La primera càmera digital que em van regalar, ara fa un pilot d’anys, jovenet com era, vaig tenir una pensada genial. Em vaig ficar a fotografiar forats de cul. No solament els forats de cul de les meues companyes, tot semblants, peladets, menudets, manyaguets, sinó així mateix els d’alguns companys avinents, i, d’estranquis o no, els d’alguns adults, inclosos els de mants desvagats o vagabunds qui, amb vint-i-cinc dòlars i dient-los que ho feia en servei de la ciència, se m’abaixaven els pantalons uns instants o es llevaven les faldilles, i llavors, és clar, i de franc, també doncs els de pler de gossos i gosses, gats, gallines, cabres, xais, ovelles, bous, vaques, peixos, sargantilles, sanguinyoles, talla-robes, tritons, tartranys, serps...



El projecte era trobar l’ànima. Havia estudiat a les aules de filosofia a les diverses escoles on havia anat que els filòsofs, metafísics i teòlegs es veu que sempre s’han barallat per tal d’encertir on es trobaria de debò el seient físic de la bombolla etèria dita “ànima”, la qual, segons la peluda teoria de moltes de sectes religioses, sobreviu el cos per tal d’anar-se’n en acabat ara a un lloc piaculós, on cal expiar-hi doncs tots els nyaps fets durant la vida, patint-hi tortures brutals rai, àdhuc eternes, per a més crueltat... o se’n van, felices elles, les ànimes estortes de l’embolcall podrit de lleig farnat mort, cap a un lloc melodiós de benaurances on, sempre segons les sectes religioses, no hi fas re, només contemples els núvols i llurs gràcils coloraines, o t’hi passes l’estona cardant verges i assassinant dimonis... o potser encara l’ànima no en té prou i et bota cap a un altre cos pitjor o millor que el que no duies fins ara... o, en fi, ximpleries rai.



La qüestió tanmateix era que la meua pensada potser era la bona. Potser cap dels molt elevats filòsofs ni els teòlegs més tocats del bolet, tot i l’infantilisme palès on banyaven, no havia al capdavall caigut a pensar que l’ànima ragués (o diem-ho més fi, fixés residència) al forat llord, cagadet i pudentet del sés.



Per això em vaig fer un tip de fotografiar forats culans... com dic, només forats, només forats i prou. I ara en tenia una col·lecció d’uns quaranta o cinquanta mil. Tots empaquetats en numèric, en bits electrònics, tots al meu ordinador, com boiant florilegi universal de dilectes lotus o nenúfars de tendreta carn.



De primer havia mesos els traus de cul per gèneres i per espècies. Els distribuïa en seccions independents, segons la bèstia. Havia posats els humans a part. Segon certes sectes religioses, les cretines o cristianes, per exemple, només els humans posseeixen ànima, la qual, en acabat d’estòrcer-se de la repel·lent closca corporal, fot el camp rabent cap amunt, a ésser-hi jutjada per jutges molt severs, alats, incorporis, divins, etc. I que cap altre animal, doncs, no té ànima, i quan es mor, es mor. I au.



Vaig comprovar, per començar, que així com no hi ha ningú qui a cop d’ull pugui identificar, sense acompanyament de cama i resta del cos, si un peu escapçat havia pertangut a home o dona, tampoc amb el trau d’arrere. Els traus d’arrere d’homes i dones, xiquetes i xiquets, són si fa no fa. En pic havia tretes les etiquetes on hi deia “femella” o “mascle”, no sabia pas distingir qui fos qui. Sense pebrots ni figues, les instantànies eren idèntiques, en boldrons que haurien inclosos ambdós sexes i qualsevol edat. D’antuvi em gratava perplex la clepsa. Mes en acabat em deia, tant se val, la qüestió que... vet ací tanmateix el forat del cul d’un ens (femella o mascle) el qual posseeix una ànima qui anirà eventualment al cel (després de cagar llets durament i estrènua durant una llarga estada al purgatori) o, d’empertostemps, pels segles dels segles interminables, a rostir-se al repulsiu infern. Això és l’important: que el forat del cul dels humans és idèntic a si mateix. Les seues propietats són úniques i intransferibles, i això és el que els fa superiors, i doncs molt dignes d’ànima.



Mentida, tanmateix! Car, llas, immediatament vaig adonar-me’n esparverat que si treia etiquetes en d’altres gèneres i espècies d’animals... (i s’esqueia que havia recentment anat al zoo i ara tenia exemplars d’anus doncs de gairebé de tot, girafes, goril·les, hienes, taurons, balenes, dracs...) me n’adonava astorat, dic, ai, que els forats de cul de gairebé tothom eren aitambé si fa no fot!




Tret de certes serps, i certs peixos i llangardaixos, massa nets i fins... els forats del cul de gairebé tothom a la terra eren idèntics... cap diferència entre el forat del cul d’un humà, diem-ne, i el d’una gallina, un gat, un mico, un gos, una cabra, una mula... etc... (tots aqueixos darrers coneguts antics amants dels més bugres humans, naturalment, mercès a llur proximitat i manyagueria...) però tampoc cap diferència amb el forat del cul d’un cocodril... d’un pingüí... d’un estruç... d’un monstre verinós qualsevol a qualsevol tundra o desert, rabiós i molt rebec... o ja, el forat al cul d’un dinosaure viu o glaçat... i àdhuc, augmentat, al forat de cul de cap insecte i al del de mant de mínim, diminut, cuc i tot!



Fotríem doncs goig. Allò em ficava en un maleït dilema. O totes les bèsties del món tenen ànima (em dic) o cap no en duu!



Amb l’ordinador sota el braç, vaig córrer a veure el capellà Marquès, de la parròquia de santa Cracatua. Era el “meu” confessor com era petitet. M’acaronava els collonets mentre li recitava tots els meus vergonyosos piacles. Em ficava un dit al seient de l’ànima mentre li explanava, a demanda seua, quins dels meus piacles tenien a veure amb quants de camins me la pelava. Era molt bon home. Amb el seu encoratjament i amb la seua dolcesa, si arribava malmirent, empegueït i ple de càrrecs de consciència, i dubtós de mi mateix, que mai no fóra re, sempre me n’anava del seu confessionari ple de vàlua pròpia, segur que arribaria lluny, palpablement apreciat, estimat físicament i òbvia per un home al capdavall tan ensenyat, delicat, informat i eminent, i de més a més íntimament connectat amb els poders místics, etc.



En dir-li el meu projecte d’identificació del lloc on rauria l’ànima i del resultat esborronador que n’extreia, esgarriat capdecony de manguis, l’insigne lletrat va caure en pregona meditació.



Al capdavall em va dir, molt savi: “Manel, saps què? T’hauràs de fer capellà, com jo. Car és palès que ets home de cultura.”



I va escriure això al capdamunt de la meua col·lecció immensa de traus emuntoris: “Cultura = cul-tura = (cul = forat del sés) + (tura = capell) = cultura = merda al cap. Qui comprèn això ho comprèn tot.”



Afegí, pensiu, aviant petites molt prenyades capcinades: “Hom diria que només són els barcelonins més carrinclons i ridículs els que en diuen “cul” d’algú qui és “cult”... mes en realitat són els qui, sense saber-ho i estrafent lamentablement el mot, al capdavall se n’entenen millor. Car de bo de bo ésser cult és ésser cul.”



Llavors em convidà a fotre el camp que tenia feina amb els bavosets minyons del catecisme. Li vaig agrair la vital lliçó, li vaig besar l’anell i, tot ensenyat i científic, vaig eixir al vespre virginal i impol·lut.



Pensava que m’hauria dit que em fes proctòleg, armat sempre amb el meu lluent punyent anuscopi, anant pertot lo món curosament ensumant esfínters. Però no. Em va dir capellà. I, fent-li cas, això sóc ara. Empenyent la falòrnia una mica més enlluny, com l’escarabat merdisser la seua merdeta cap al cau de les merdetes. Car això de l’ànima sempre se t’enfuig pel mateix foradet.



I al capdarrer tots vivim de merda. Sense merda, la religió no és re. Però tampoc no és re, re.



Una cosa he notat confessant els pobres dissortats fanocs, els malastrucs cretins qui colltortets se m’atansen que els consoli escoltant-los, i llavors misericordiós condonant-los-els, els bestials crims i fantàstics pecats que duen damunt massa feixucs, i esllomant-los ferm. La majoria els put la boca que segurament no els deu pudir tant ni el trau d’avall. Amb això què vull dir...? Que ho esguardis pel forat que ho esguardis, això de l’ànima, vós, pudorota rai.






dijous

Que hi tritllegin les teues síl·labes













Maldecap de teatre estrident, i hi tinc i hi faig un paper redéu galdós








Escolta’m, saps què? En Pèricles Periples adorava els espectacles desproporcionats on els escenaris rumbejaven tecnologies dels sistemes clàssics desmanegadores rai; quan les vies confluents, en vectors vivament acolorits i enlluernadors, fluïen aparentment inviables, com les llampants asímptotes de la hipèrbola, cap al nou centre on el sobtat protagonista llavors sallava, allò ell ho trobava vàlid d’allò pus; l’argument, en canvi, és allò altre que l’hi portava més fluixa. Ahir, a l’obra, això s’hi escunçava, llas, que es veu que lleixàrem, els maleïts humans, de pixar, i que doncs consumírem l’oceà en quatre mesquins dies; i llavors què? Doncs merda astringent rai; tot altre animal és més previsor, i, si cria massa, sap que se’n va a parir panteres en un tres i no res, car coneix, cada animal, instintivament si pus no, què cosa fóra equilibri, ço que els datspelcul humans no tenen ni ensum de què collons podria mai ésser. Hum, era un bon argument, mes allò que de debò el feia trempar, com dic, eren les lluminàries i els increïbles i marejadors horitzons i perspectives que les lluminàries creaven; les seues nues retines, com les de qualsevol altre humà amb salut, només eren capaces de veure set per cent dels fotons llençats — i n’hi havia d’haver set ensems almenys per a veure-hi re, car amb menys de set fotons aplegats alhora no hi veia ell (ni cap de nós, per moltes d’ulleres que ens clavéssim) re. A l’escenari hi bategaven doncs els agressius escamots de fotons, i, a un vèrtex rònec de platea, el pols d’en Pèricles bategava ensems – com més els uns, més també les sincopades botides artèries al coll d’ell. Ahir, com sempre, car tothom qui ix a un escenari ho fot per a fotre-hi el bufó, el merdós albardà, el titella fat de qui el fat és histèric desmanec, hi van haver hilaritats i les cròniques apoteosis doncs de les rudes caigudes abruptes trencacolls avall, i els culs qui emmirallats s’enfonsaven a aigüeres clafertes de sangs i d’altres secrecions – tothom qui mai ha vist teatre sap la hiperbòlica sabatera femta que s’hi cria, pas que m’hi estendré doncs gens. A l’altre cantó del teló, el món de veritat no és mai així – monolític, axiomàtic, un instrument més dels poders de la repressió i la superstició; el clima autèntic, al contrari, s’esdevé dins un marc de destitució, de fantàstica humilitat, de misèria i de dolors inescandallables. Ara, en la foscor, ponderava en Pèricles l’obra d’ahir. No podia aclucar’s. Un escamot de mitgesmerdes capsdecony i llepaculs, armats fins al plomall, nafrats a oldans indrets, tot i que encara prou vius, avençaven llordament per exòtics destruïts reialmes amb l’afegitó brutal d’explícites violències fetes als furtius deshumanitzats íncoles, els quals de bon començament no s’havien volguts embolicar en els sanguinaris tripijocs dels invasors i ara, a frec d’anorreament doncs, eren farnats inhumans qui es dissolien en pruents suplicis damunt un terra xop de sang i un aire podrit i ple de nigues mosques. En Pèricles arrufava el nas. Ah divines restriccions que coincideixen amb les evanescents tendències que tenim (els humans intel·ligents qui desperts somiem) de desviant’ns-ens per llisquents tangents qui a pleret s’autonomitzen, deslligades del globus terraqüi mateix, globus blau lleig com cap verdanc maligne a la cuixa d’una bagassa diabètica i que no encapsa en la seua gruixuda greixosa malaltissa circumferència altre que matèria fecal fàcilment accessible ans destriable, llas, pels qui hi som casats – car, això de casar’s, oi, ja t’ho ho diré, quina voga més àvol! Cal teòricament ésser aquiescent amb els anarquistes marxians qui adés ens pessigollejaven dretament (abans la reaccionària repressió feixista ambient d’ara molt escarxofadament no se’ns instal·lés enmig com cul asfixiant de gòrgona a la gola) amb la idea que el paradigma òptim de l’eros fóra no pas el martiri i la negació i doncs tostemps la privació intrínsecs a l’aparionament per les forces repressives clericals i policíaques degudament sancionat, ans l’equanimitat universal on no solament tothom cobra exactament el mateix faci el que faci, ans té dret a cardar’s el mateix cony – o forat de cul o altre orifici (esfinterit o no) – que se li planti amb prou deler mutu si fa no fa davant. Equanimitat, vull dir, ja m’entens, equivalència, igualtat de mèrits i de vàlues d’esperits innocents (al cap i a la fi, viure és tan curt!); i llavors, perfecte; ni gelosies ni enganyifes sentimentals, ni crims passionals, ni pareguts insans andarivells. Les dones són tan valents, polivalents, polimorfes, mal·leables, perverses, amb cada forat adequadament burxat gaudint-hi un món. Això rai. Tothom sap que les dones, com les tites o les querrines, el primer gall o boc que se’ls atansi gaire i les enllepoleixi prou, i elles au, cul amunt, franc! Era fosc, doncs, en aquella cambra estantissa i romàtica seua, densament fosc, i cap feix de set fotons no el percudia insistent nineta endins. Món de feixismes, ja et dic! Àdhuc els fotons són feixistes! Tot ve en feixos – els escamots d’invasors, les fosques forces del mal, les cèl·lules esventades dels càncers, les proteïnes víriques, el formigueig de pega humanitat qui s’ha beguda l’oceà... No! Només l’individu pot ésser lliure, i només l’ésser lliure pot viure plenament — aparellant-se amb qui vol i el vol, i això molt ventissament, i anònima — com el fotó sol, sempre invisible, sempre incògnit, ignorat, amb prou feines mai enlloc; estort de cap ull censuraire, correcte, estricte i xafarder. El llit li grinyolava com decorat mal collat. En Pèricles s’havia fet el propòsit de tocar’s els dits dels peus. Aquells tentaculars, rudimentaris, fonaments del seu ésser, no en feia pas gaires, d’èpoques ni de temporades, que tampoc no era capaç ja d’atènyer’s. En la foscor no es veia pas doncs com en cap mirall – gras, contundent, rodó, empedreït, ciclop. S’hi veia atlètic, apol·lini, terpsicòric, petaurista, trapezista – ivaçós, espiritual, aerotermodinàmic. Amb tècniques contra-intuïtives, assolia, hipnagògic i crèdul rai, llavors d’alzinar’s part damunt el grumoll estàtic i virós de la societat hesitant, i, monumental i prematur, hi esdevenia dinàmic com xaronot “esperit sant”. Totes les tesis de la força sempre en relació directa amb l’estatura eren per a ell no solament veritats no gens sinuoses, ans fotent mà llavors al seu dipòsit de voluntat vel·leïtosa, es catapultava satèl·lit estroboscòpic llampant i cridaner, de qui els esgaldinys penetrants, com dic, duien a vertigen insuportable els altrament indiferents patolls de voluda vegetant enjús d’ell, amunt, enjòlit com prodigi monstruós qui xiulés magnèticament a les orelles de les com més anàvem més escarransides multituds qui tanmateix encara sobreeixien (pel nombre sinó per la magnitud) del verdanc insidiós al cul meretrici d’aquest carallot univers condemnat. Rabit, en raptant ans reptant assumpció, en Pèricles s’assumia lluminós alat serpent sant bo i pelant-se-la part damunt la putrefacta gernació, de qui l’aplec immund de coneixences era únicament la feu, la morca o el romanent corromput qui virulentment corromp, i la seua lleterada es tornava, enmig l’aire mateix, perniciosa doctrina esbarriada en paperets, en llustrins i lluentons, injustament cremats a mig vol per les aviacions de guerra de tots els estats a qui l’ultraesbombat destí els fotria del tot figa tantost esclatessin a les ments dels embadocats de baix els paperets molt teatrals de missatges cabdals alhora a caramull farcits. Car si l’espectacle (escrit o no) no ve escanyadorament farcit fins a les ganyes, per què perdre-hi l’estona? En els detalls superflus és on rau l’essència d’allò de debò bo. Ni es tocà els dits dels peus ni s’arribà sisvol al genoll – i ara en pagava tanmateix, de tant d’estendre’s debades, pobrissó, la penitència. Se m’han col·lapsats els bessons a les tíbies, o vull dir, enrampats els panxells. I al paltruu tot m’hi és ocàs. Difuntes en davallen les aigües desharmonitzades de les sèquies qui em reguen el desert impassable del cos il·limitat. Anava a dir, inconveniències rai, cos dilapidat. Al prosceni del seu magí molt histriònicament hi actuava. Per pampalluguejants bambolines elèctriques molt capriciosament dramàticament encès. Per sort, fora ja s’hi veia. En Periples, amb mal a cada juntura ni articulació, s’embotí en brusa i faldilles i eixí, sapròfag, a escorcollar cossis i pers d’oradures i escombraries. Llençats peluts volums cafits de violències i rapacitats en trobava a munts. Allò que cercava nogensmenys avui era teca a dur’s al pap. Deformat i geperut (el tossal hirsut del gep capllevant-li malgrat la tossa fofa de greix ranci que és l’estesa de la seua esquena gairebé per cap decent agrimensor no pas tinguda per gens viable i menys doncs galivable ni escaujable), ranquejava de cossi brut a cossi encara més brut, llevant-ne tapes, escurant-ne solatges, i amb sarcasme i àdhuc ira comentava alhora sobre la qualitat del rebuig d’avui com avui. Un rebuig que no es podia pas acomparar ni pensaments amb les atroces flors victorioses dels rebuigs d’antany. Allò era rebuig! Ara el feixisme impera, i doncs tothom ha esdevingut traïdor: allò que hom llença a les escombraries ve carregat de maleïts verins. I àdhuc quan entres a pispar ni a furtar mai a cap magatzem, els queviures t’hi puden a cony agre i àdhuc a prou malalt cul, i a repulsius llevats i a conreus virals d’esquitllèbit eixits de ghettos, i pitjor: d’irrellevants oficines de censura i d’exclusió. Ah, els bandejats productes d’abans: tenien una qualitat superior a les matèries de luxe ara venudes — matèries de vòmit que nouen el païdor més cuirassat. En Pèricles no despèn en re altre que en anar al teatre. Per això es nodreix, detritívor, d’allò que hom escopina fastiguejat. I per tota aventura obscena ni luxuriosa, tria d’escórrer’s al seient on les llums esdevenen més esbojarrades i li tenyeixen les pelleringues exhibides amb les tonalitats més esfereïdores ni fantàstiques. Ni li cap cloure la mà al seu filferro rovellat de vit i llavors frenèticament sacsar-hi – ell sol subtilment se li desfà en aigüetes rovellades qui mai ningú en acabat no serà capaç de desencastar del seient on seia. Aigüetes no gens sagrades profusament vessades qui foraden territoris de fusta i de cautxús, i d’altres no gens prestigioses matèries, com els vampirs i llurs corpuscles (de les comissures i dels ullals relliscant-los) marquen indeleblement els colls dels ferotgement amputats, escapçats, qui en trànsit romanen nogensmenys en acabat damunt llits fets ara planetes de feltre, fets a llur torn vehicles qui no es belluguen, ells, per molt que els sacsis, car sense ales aparents volen, ausades, per mons només idíl·lics. Finestres es baden i s’esbatanen perquè llits en sallin, sanguinolents i purs. Ah, aquell llit volador violat pels constants vampirs! Com s’aixeca part damunt els mamífers microbiòtics encadenats al verdanc putrefacte i hi creen pors i sotsobres i angúnies que cap valent microbi ni capeix gens ni menys venç. Els més aclofats colguen els ulls en cendres ardents. Els més ardits besen la pols, nafrats així mateix als ulls per aquella llampant veritat que els cels salla com precipici de persuasions on vertiginosament et perds – com clauet roent qui ets qui cau al pou on els àcids et fonen instantanis. Hi troba oipús als pers de la brossa molts de remeis d’apotecari infame. Els verins farmacèutics en Periples se’ls enduu a l’orella, a escoltar’n les moribundes exposicions cada cop més breus i irracionals. Desafien llurs discursos pòstums el seu còrtex. Discorren de fames que enduren tot i el pas linear o circular del temps, fames cada cop que anem més congriades amb equívocs no gens apòsits, amb concrecions superficials que el cor de tota essència o pinyol amb queixals d’anorreador contagi raten, amb escenes ni arguments amb nous subterfugis afegits que cap cap despert no creuria ni un instant mereixedor de cap toc d’atenció ni ratlla que subratlla. Com a compensació ni pal·liatiu davant tanta de novella absurditat ni molt desil·lusionant incoherència, li diuen o duen a cau d’orella tanmateix certes píndoles ni aixarops fragments d’indicacions ni atraçaments que menarien a certs tresors colgats o malficats en fornícules on hom diria qui hi viurien cadàvers a mig descompondre’s o descomposts ja del tot. Tot podrimener duu de cor un tresor que enrampa. I tota façana relluent amaga merda. Tant se val. Re no sembla el que és ni és el que sembla. Tot és doncs teatre i les llums dels llums només serveixen per a amagar la teca. Aquest matí me l’he trobat barrigant al “meu” per i me n’ha dites més de les que no dic ara i tot. Em diu que s’hi adhereixen obres mestres, als pers de certs babaus ni nyèbits qui no saben ni el que (hi) llencen – volums amb miscel·lànies referències a complicats fenòmens, idees còmplices a les solucions bàsiques, optats qui resolen els dubtes ni qüestions dels universos diversament projectats per raigs caòtics – peluts toms als pers, ausades, Segimon, que em diu, estudis pregons d’històries claupassades per exemple on les marastres se t’enrabien i has de pagar’ls tribut: un llardós llord tribut de sous i sous alhora guanyats i despesos a llur llit, un llit matrimonial, llong com la nit després que et mors, on t’hi trobes inadequat com cap pagerol al teatre més estructuralment lluent ni il·luminat. Les marastres t’usen i abusen fins que et parteixes pel mig, i esporàdicament, esponcellant-t’hi, el teu cos un ou prim de closca, descloent-t’hi, doncs, reneixes paròdic. Ara ets molt més petitet, mes ets un argent viu – atacant, murri, subversiu. El procés pren una vida. Ignorem-ne si et plau la pornografia: cal cardar interminablement per a tornar’t ou de closca prima i llavors renéixer’t miniatura zelosa de justícia. I ara, renat, reps franquícia per a viure’n doncs una altra – vida novella de qui pots sospitar’n la utilitat, si tens aitanta d’experiència ja de bon començ. Feia que sí amb un cap que em pesa, com més anem i més me l’omplen de plom, més. S’esclafí llavors en Periples; se’n rigué com se’n riu un savi de qui les imprudències, considerades bagatel·les i prou per part de tot el món “creient” i assenyat, causen vídues i orfes a dolls, car inventaven armes encara més, ja no dic dissuasives, mortíferes, anorreadores, deshumanitzants. No dissimulava la meua perplexitat: això, Periples, és una altra indecència que t’has empescada tu sol; se’m fotria estrany d’allò pus que en aquestes èpoques de foscors i censures capitalistes, haguessis pogut veure anit una obra d’aquesta tenor ni que fos embolicada, camuflada, amb els esclats de les més grosses lluminàries per a marejar la gent. Ets, Segimon, em torna ell, un carrossa perillós, un protofeixista de qui les fidelitats a la resistència fan tothora pèrfids zig-zags; tantost aproves com desaproves el teatre del món; et fa tremolar i t’ompl oimés de calfreds i tremolins el secret impudent de les conductes dels senyors més com cal revelades a les magnífiques obres que veig; garantiria rai que t’enviliries minuciosament i cavernosa si mai sabies on les fan i t’hi poguessis ficar d’estranquis o d’amagat; no aixecaries llavors pas objeccions! Hi romanies encantat, sol·licitant-ne més i més, i de pus verdes ni punyents. Ets un hipòcrita, em diu. I ho reconec. Tens raó, Pèricles, lleixa’m cedir; amb precipitació de gendre qui orbament vol heretar, faig veure que sóc un sant minyó efeminat i en canvi les pus robustes horrors em corren alhora pel consir; per qualsevol motiu, perpetraria, si no fos que l’avantconsir i el volpellisme intrínsec em garroten el mentisme, els crims més agressius. Sentenciava a mort molt cruel els de més dels meus vils coneguts – xerecs, àvols, roïns. Flastomava esmeperdudament davant cada secta de superstició merdosa, feia volar cada mosquea, catedral, sinagoga, templot i templet, em cagava virulent i diarreic damunt cada cretí i cada moro, en trepitjava cadascun dels dissortats de llurs nadons per a estalviar’ls una “educació” de brutícia irrespirable i de podrimener contagiós. Les meues lleterades, ara tan acollonidetes i gentils, detonarien com si mon vit fos cigar de dinamita, de TNT. Perpetraries, si no fossis aitan covard, Segimon, les barbaritats més saludables, ja ho sé. Car tinc, com tu, Periples, uns principis obsessius i em guait amb vitriòlic susany i m’ofenen qui-sap-lo els psicòtics perillosos cagallons que la gent normal serva desada a l’inútil crani com si fossin circumval·lacions de sa cervell. Les llums coents i virolades de llums, focus i projectors que un panòptic proper vomitava ens van caure aleshores part damunt. Ens vam doncs haver de dispersar disparats, car el nostre minsoi feix de dos no era pas permès. Feblement ponderava ara la conversa. L’embalum fètid d’en Periples es fonia com Sol fosc qui es pon i s’enduu alhora amb la gravetat ambient tota la llum. Em trobava tanmateix fort lleuger. En esguard a l’estimulant petarrera intel·lectual jaquida enrere seu pel beneït Periples com solcs, aups o ròssecs d’angèlic dimoniet qui com flama de fums inspiratius em venia a visitar un enteniment ara doncs encès, m’hi rabejava doncs com ara en estany estantís i tost hi sóc grotesca libèl·lula qui s’allibera de feixugues crisàlides i liba llisquent ans llambresca merders. En honor a les mateixes emocionants premisses, sagnava d’un dit tallat i sagnava a les genives encetades per alguns dels tuixegosos vidres embotits per traïdors, infiltrats i botiflers al bocí d’entrepà trobat llençat que mastegava desinteressadament, i no en feia cap cas. Calia en canvi posar l’èmfasi en el mite omnipotent que, per l’esforç vernacular del talent, reeixia a manifestar’s a desgrat de les lluminàries on s’embolicava l’espectacle perquè passés censura. Els genis són, és clar, molt excepcionals – llur sentit de l’humor i llur profanitat molt esmolada atien l’esperit del més adormit. Ah, si gosés, i si sabia sobre on el feien, com m’hi faria — com m’encaminava ara mateix devers el local disfressat on el teatre ocult guspireja vivaç! N’estic segur, hi jubilaria gargantuesc. Potser vagaré demà, i cada endemà després, pels voltants i, entre la plebs posseïda, hi encalçaré en Periples, de lluny, com qui no ho vol, com si no hi sóc, concís, espantat, sense bordar, llampeguet no gaire vist, a frec de fondre’s en re. La meua pell viada de verds i porpres industrials s’esgarrifava a la idea que, bo i sobrant astut el jou ans la subjugació burocràtiques ans policials, belleu aquesta nit qui s’atansava em fóra donat d’ésser finalment testimoni de les imatges dolentes i rudes bandejades pels malèfics “rectes” i “assenyats” de sempre. Quina disfressa triaves, oníric Segimon, si t’era donat el fabulós optat de cap? Doncs quin optat de disfressa: eix! M’hi veus, oi? Presumint de ric amb ostentós aparell; sortint de l’ample armari de l’anonimat, amb la façana incòmoda del plutòcrata angoixat per engavanyador barret, se’m partirien les hordes acollonides a la banal brutalitat del meu pas; esvelt i a lloure rai, em faria dir per cap nihilista autoritat uniformada on s’adreçava mai hom si volia fer’s sense interferències ni més empallegadores correlacions vers les trinxeres inconvenients i dilapidades on l’espectacle té lloc. (Som-hi, ja hi sóc: em faig dir per cap nihilista autoritat uniformada on s’adreçaria doncs hom per a fer’s sense d’altres interferències ni correlacions on collons les trinxeres defraudants on l’espectacle pren lloc no són.) Amb tots els atributs del tedi, en pic m’ho digui, li lliuraré un penic de prèmit o d’estrena, pobret. Llavors emprendré la fatal trajectòria cap on la ruqueria mor. Em provocarà segurament una penetrant joia ni un perllongat goig cerimoniosament i emmanicurada agressivament avençar entre els patolls qui hom a bell ull, a barrisc, sense risc, seguit diagnosticaria com a teledirigits – pitjor que no cap ramat de xais per la passa pus depressiva afligits. Via fora que faig via, atemptant, ubic, la meua ressurgència! Vaig amunt, somiant, il·lús... tret que de sobte m’engrapen bòfies ofegoses pel coll del jac. Ah desil·lusió del sempre condemnat! Ja em tenen novament! Enxampat com cada malastruc dijous! M’envileixen perniciosos, se’n foten estentoris del meu ingenu pseudònim. Ara em baten, descordats. Em fan mal arreu. Tant se val, diuen, confesses...? I hi reblen, jocosos: cony-feces...? Què els confessaré? Que sóc copròfag i submís? La meua natura, ves! Ni això no els ompl. Tot el que els digui dissonarà. Volen que pensi com déu mana. I no en sé! No en sé prou, i això que m’hi esdernec, eh, poden creure’m! Sóc a la corda fluixa, cauré; patacada gairebé mortal; conseqüències, seqüeles, rai; el meu acte inepte farà riure els veïns. T’han tornat a ataconar, massa poc! Mofant-se’m molt cruels. La mateixa cançó. I per torna, sense saber d’on plouen, compliments del jovent, uns batzacs d’afegitó. Com sempre, la mateixa història, idèntic espectacle, sense llums d’enlluernament. Tot molt pàl·lid, esmortuït. I tornaran en acabat, pansits, a llurs caus immunds, sense altra correlació, gens gargantuescs, gens concisos, sempre esporuguits. Larves, saballons, virons. I jo, nafrat a tesa, fent punxa d’amagatotis al meu llapis interdit. Els ossos amb cada atupada empitjorant: començant-se d’apegar’s els uns als altres, indiscriminadament. Tornant-me lentament estàtua obsoleta, pertot arreu escalabornada – i dins l’estàtua de carn, tot un farnat sabater. Prop un perol qui put, com si no hi sóc ni nosa – un pegat de llordesa més, automàticament nu de tota significació – sentiré passar la gola robusta d’en Periples, contant-se’n, com si no hi és tot, de noves. Mormolaré, apaivagat, que tingui prou indulgència de fer-me’n cinc cèntims quan torni, que demà hi seré, tornaré a ésser-hi – nosa d’escombraries, petita volva de pols afegida, que vora el per pudent no hi fa re altre que esperar (apendicle adventici que el camionot de la brossa per descuit així mateix s’enduu), esperar doncs l’adquisició meua casual, atzarosa, per part de qualque mamotrecte catafracte, o cafetera estrident, o déus-ex-màquina ara teòricament en voga, amb pler de gasos i sorolls anant-se’n xiroi a descarregar tota la merdegada enjondre, que hom hi recicli aital porqueria i en faci belleu luxuriosos luxes (tot luxe és merda afegida al femer ambient) i on doncs, albíxeres, ningú no hi trobarà a dir (de manguis) sinó de bo, car hi arribaré com ara novetat – com ara noia novella, qui escalfa braguetes girientorn – la promesa del seu tuf, inaugurals feromones, ah, inèdites – escollit tot d’una i transitòriament paradigma eròtic doncs, encapsat alhora en negacions fictes, en dissonàncies de faiçons i modes exòtiques, en invictes ovaris qui com als dalts les esferes fosforescents per gravitacions es veuen atretes, així ací baix les gònades qui cridanerament il·luminades bateguen... Tret que... Tret que no puc... El coble tens m’escanya... No puc... De moment la corda m’estreny si em vull allunyar mica... Tira’m un os, Periples, prou ho veus que em volen gos... els veïns, les autoritats, els rectes ciutadans, ah, i els sanguinaris fidels qui tothora rosten repatanis tendrums a les cames i braços dels torturats i, només diuen, idíl·lics, que preguen, és clar, això rai... un acte el meu atraient i tanmateix innocu... saltimbanqui ridícul, ministrer matusser qui hom alabea... amb pedres i podrimeners crivella... marmanyes, carcasses... ferralles d’instruments espatllats... Prou permès ho tenen. Bub-bub. Car això els han dit, i s’ho han cregut (tot s’ho creuen): on hi ha igualtat, seguit tothom hi esdevé gos. Bub, bub. Bub. Per a això servim, lligats darrere, vigilant els pers. Que hi tritllegin les teues síl·labes, ca, Periples, com hi tritllegen cacofòniques les oradures llençades de molt amunt. Musiques de rebuig, espetecs incoherents i rectilinis impactes... ens bombardegen, t’ho dic, no sents els avions?






~0~0~






diumenge

el doctoret doctor Et i en Vanitós (Lluïset)















Es ven Moritz a Perpinyà i enjondre








Que sigui doctor pas que vol dir que sigui metge – només sóc doctor en quiromància – sé llegir els diversos andarivells palmars, les línies ans els endurits o tendres tuquets que hi rauen, això sé fer, i pus; i osta; i au.



No pas gran cosa, mes amb això, nogensmenys, i amb la meva gràcia extrema, qualques pistrincs se’ns filtren a la barça, amb què vivim, la dona i eu, i el papalló Lluïset Vanitós i l’elefant Eufrasi, i ens paguem els viatges, els prou necessaris viatges, car arreu el nombre de babaus que en falòrnies banyen és, tot i el populós, llas, limitadament exacte.



L’altre vespre, amb polidesa ans gràcia esmolades, practicava davant el mirall els meus encants presentatius...



–Hum, doncs sí senyora, em dic Moritz, com la cervesa; Moritz Eteri, doctor en MILFFF, Metodologia Indentada Linear Funicular Fornidora del Fat...



–“Yes, ma’am, the name’s Moritz, just like the beer; Moritz Eteri, hum... doctor Et, yes, yes... a finely honed specialist specializing in the incisures of the vola... The incisures of the vola, you ask? Well, you see, I’ve studied my highly intricate craft in the University of Louvain, where the teachings of the great Catalonian philosopher and necromantic Joan-Lluís Vives are carefully taught by snooty jesuists... ah, and by the way, have you met my devoted shill, I mean, quite knowledgeable partner? His name’s Lou; Lou Vain. Oh, and here’s Mandònia, my wife; over there, baron Artigues, her current lover; a noble of considerable fortune, ma’am; one’s lucky, plus... I’ll readily acknowledge, you bet... that, all said and told, there’re still left mysteries aplenty in the fields of the parallel sciences, and...



Sóc qui escoseix les incisures de la vola – grafòleg d’escrits palesos palesament escrits per l’omniscient mare natura – Zeteri Morigut.



Zeteri Morigut, senyora; no sols us besi la mà, us en llisc la vola” – la vola, ço és, l’anvers de la mà; les incisures, és a dir, les marques que s’hi troben, etc. (Tot això és terminologia pispada reverencialment rai al renaixentista català Vives.) (Una faula d’home – advers ans llambrescament pseudodialèctic – escorcollant entre palmaris conceptes molt primfilats, com ara el son i la son, i la vetlla roma i l’afilada – i el somni ambarí qui et comoneix en caòtiques coincidències prematures clofolles de vitals descloses d’on no te’n roman quan et desvetlles sinó la penyora d’un estrany sutge als dits o l’eixarreïda lleterada entrecuixes – o altrament esbrinant astutament les causes de la corrupció de les arts – o escatint quines bessones novelles ciutats no se t’estableixen a les soles de les sabates cada cop que camines ací o allà – Joan Lluís Vives, humanista empenyorat qui es va haver de vendre alguns tractats sobre l’ànima – falòrnies a la moda d’aleshores – (com eu em venc als meus les meves a Perpinyà i arreu per on passem) – i d’altres sofismes vacus, platònics – ecs! – mes que d’altra banda se n’inventà de bones, essent com era a la punta de la llança del pensament progressista del seu temps – digué per exemple que sovint pagesos i artesans llegeixen millor els escrits de mare natura que no pas els filosops i que: “més val un milió de vegades dir en vernacle, com hom diu el que veu i llegeix concretament, que no pas el buit descordar-se en conceptes façana dels diarreics metafísics pecs” – com tot bon català, en Joan Lluís anava tant contra el pudent gavatx com contra el “canfelipútrid” – la guerra que els de la “fragance” (irònicament) es tenien contra els lladres canfelipútrids per tal d’anar robant més recursos als italians en terres italianes (guerra de 1521 a 1526), va dir que era “irresponsable i criminal” i que no feien cap cas, “només per ambició i avarícia”, dels patiments que infligien a la població damunt la qual els ignorants mercenaris es barallaven – “només la pau s’hi val; tota guerra és absurda” – “fóssim tots per al pla parlar, tots contra la parla plúmbia i escanyadora dels especialitzats en revelacions, litúrgiques disputacions, llimbs, encanteris, miracles i d’altres falòrnies d’ensotanat pudent” – “yes, ma’am, Joan-Lluís Vives, from whom I’m borrowing the terms of my hallowed trade, was a Catalonian humanist, born in València, Catalonia, on March 6, 1493” – els Vives venien de Perpinyà i s’establiren a Dénia – “his dad, Lluís Vives Valeriola (1453–1524) was burned at the stake! His mom, Blanquina Marc (1473–1508) died of the plague, but twenty years after her death, she was charged with having visited a clandestine synagogue – her remains were exhumed and publicly burned by the fucking canfelipútrida inquisition!” – després d’anar a l’Estudi General local, als setze anys fugí a París – “never to return, ma’am, as has been my own case, for you must know that our country is still occupied by the same stupid thugs, those damned ass-pained invaders the canfelipútrids” – “he had Catalonians – Perpinyanians, Alacantinians – around him all his life; Joan Dolç was one of his teachers in Paris (as were Jan Dullaert, Gaspar Lax and Nicolas Bérault); in 1514, Vives left Paris, moved to Bruges, where he would spend most of his life; there he knew Erasmus, they were friends for ages; in 1524 he married... – “es casà amb una altra catalana, Margarida Valldaura, de la família dels Servent, qualcun dels quals hom alfarrassa que podria haver escrit les primitives aventures del cavaller Cuixot en català. És Vives qui digué que els valencians els pariren mares lleidatanes i que per això parlaven tots català, i és ell qui va dir que l’escolaritat dels minyons havia d’ésser feta en llengua pròpia i no pas en llatí – en brillants diatribes satíriques ens retratava tots plegats...)



A trencabranquetes puc presentar-me doncs, i alhora la feina, i mon predecessor famosíssim. Si ho sé fer, arribaré llunyet.



Sotgi l’espill. Hi foti cara de mussol. Amb ulls roents m’hi fixi molt. No sem pas cap Svengali, mes deú-n’hi-doneret. Els senys penetren tota significant immaterialitat. De pessimistes prolegòmens, me’n vaig, per vegetatives fantasies, ajudat per les meves immoderades facultats, a les peripatètiques passions del subjecte qui amb èmfasi raspalli... i li’n descobreixi de sobte mèrits rai... ans esdevenidors rosacis...! Car eu só eu, el nigromant o l’oracle qui totjorn fereix el fit de mig a mig. I la barbàrie incrèdula fora, pot abuixir tan fort com vulgui; els “creients” de la bona creença sem sords a llurs brams. I com els falorniaires de les esglésies s’emboliquen amb els llençols ronyosos de llurs mocosos “pares”, eu m’emboliqui amb el del meu putatiu – i ja em perdonarà, ell fi raonador, i eu força plebeu; pas sé fotre altre; i amb què altrament em guanyaria les garrofes; en aquest món tothom decep tothom; i ningú no em vol ni de pagès ni d’artesà; l’únic on sóc mig bo... què hi farem... escosint les incisures de la vola!



Comparat als dels teòlegs, el meu verí és pràcticament innocu. Poc nou ningú sentir-se dir que viuran un altre dia, i no pas com ous d’esturió enllaunadament atapeïts en qualque paradís de merda, ans a lloure com nus espermatozous nedant en rabeigs de mitja orgia. No pas predicant-los doncs inferns ni tortures mentre em cau de goig cruel la puta bava, com qualque altre demoníac Svengali sense ulleres, sotjant-te amb ulls de boig, com foten els capellans dels cretins, jueus i moros... I hè! Cert, al començament de la meva carrera, també tirava naips, fit als detalls, amb la tarota al tarot, i així mateix llegia esferes... i, doncs, havia consirat si em faria dir, de nom professional, Sven Galí, i llavòrens llegiria ànimes i comanaria esperits, però sóc miop, llas, i porti espessotes ulleres! Quin paper no fóra estat ambtant el meu! Aitambé comparat als artistes de les pel·lícules, ningú pas que se’m creia. Per això em limiti a les voles... i sense fer aitampoc gaire mal. Sven Galí, nom català, amb tastets internacionals, me l’estimava pus que no pas Sven Caret o Sven Pernogaire, Sven Defira, Sven Taliquin, o Sven Abonmercat, noms amb els quals alhora havia efímerament fenyut.



És clar, pronunciat a la catalana, Moritz Eteri és Morit Zeteri, i “morit” és tan bo (o dolent) com “morigut”, tret que morigut cova sonoritats pus atàviques i doncs màgiques, i doncs d’ací mon altre nom... Zeteri Morigut. Zeteri Morigut, nom que empri quan vaig disfressat de bruixot de fireta... mentre que el nom de doctor Et – tret d’Et(eri) – doctoret – doctor Et – el reservi per quan m’enfili pel tall seriós, assegut en consultori. Hum... Tot plegat això fa... dr. Moritz Eteri, per a les publicacions professorals: prims tractats i pamflets que, com dic, es venen força en botigues de “salut”... I s’escau que aquest molt ponderat doctor Moritz Eteri recomani sovint, del “conegudíssim” savi Zeteri Morigut – quin nom més místic, que no?, aquest de Zeteri Morigut, quin nom més artístic per al “gran” oracle de les cases de firetes de tot el món! – en vanti doncs les virtuts i en recomani l’assistència. A les botiguetes de salut les receptes d’en Zeteri Morigut redactades pel doctor Mortiz Eteri fan moderada forrolla. Les receptes adients a les línies i bonyets de salut de cada típica mà... Són receptes que es venen, com dic, tornem-hi, no pas gaire malament. Freginada amb ceba, aquesta és la recepta de cuina bàsica, per als homes vells... amb joell, i tartranys, larves de cigala, i nadons o cadells de cocodril... Per a dones verges, bullit de naps... i altres objectes fàl·lics... amb aigua d’aiguabarreig de sínia... Per a les fitors menopàusiques, llets de vernissos especials... fets amb llimutges, cretes i galbes que el botigaire (ah, aquells botigaires de títols estrambòtics: sempre mos còmplices acomplits!), el botigaire ven amb reverència en sobrets... Per al cos exigu, caduc, xaruc, unes salts venusianes... Llavors, per a tindre un vult auspicial (i de savi!) com el meu, molses i brutícies assecades i pansides de boia o gaiatell – la vella més elegíaca en pren en tisanes i esdevé estranyament boiant... Etc. Si m’hi estenc, dic el llibret sencer.



Només els palmells i les incisures... Poc fotrem pas d’hipnotitzaire pec, estil Svengali, doncs; vull dir, ca?, aquell maligne jueu estranger i xafallós, de qui els ulls es tornaven interminables flagells invasors de parells d’ulls calapetencs, i l’hipnotitzada se sentia sotjada ensems i sens cessa per catorze milions d’encesos llefiscosos ulls; no, aqueixos bruixots sempre hi tenen (als relats) molt mala fi. Ep, i doncs! No arrameixis amb els ulls els mascles esborifats curulls de testosterones... o fes com diu la salutífera injunció: “No fitaràs el mascle”... així em captinc, observant el panorama, anant fent, nervioset i polit... i prou.



Observava el panorama, Demòcrit de pa sucat, sovint aixecant els ulls densament enulleresits per ulleres, com dic, força dobles, de pa de ral (a part que, sí ves, belleu l’òptic d’a bon preu qui m’enullereseix és un matalot i me’n fa de trucalembut)... Com un estaquirot hi era, doncs fotent-hi el paperet... Demòcrit de pa sucat qui gaudeix tanmateix, pel cap baix tant com l’original, de l’espectacle foll d’un món de faves... allí m’hi teníeu, de ben jovenet, treballant a un garatge-benzinera que hi havia prop White Horse (al New Jersey), a la vora d’una carretera que s’enfilava cap a Nova York. No pas que hi fes de mecànic, ca. Mai no m’he embrutades les mans – i menys per a engreixinar ni desenllordir, ni engreixar ni aprimar, ni arreglar ni desespatllar aquells instruments letals de suïcidi i d’assassinat que en diuen automòbils, màquines ximpletes per a ximplets fetes, viltenibles objectes d’agressió perquè els reprimits malalts i dolents puguin inapel·lablement i sense gaires penes anar fent malbé tot el que troben a llur pas de destrucció, cada “conductor” pus anihilaire que no pas n’Àtila i tot. Tant se val. La qüestió... que què hi feia doncs al garatge si doncs no pas de mecànic? Doncs de comptable, carall. Era rere un taulellet i hi anava capmassant, alfarrassant i escaujant les facturetes, i, de trast en trast, com dic, aixecant l’embadalit esguard cap a l’espectacle pec pels betzols i folls de la humanitat d’arròs i de baldraga bogalment ofert. Eu rai. Doncs bé, i tant, sem-hi. S’escunçà un camí que un dels autocars que menaven un equip de beisbol (dels grossos o mig grossos) qui pujava de Filadèlfia, caigués, sotraguejant, en inicis de pana o avaria – d’on que s’aturessin on érem perquè els traguéssim d’entec. Una cosa recomanaré ara molt seriosament a quiscú qui em llig el guaitajorns. Us ho tornaré a dir. Fitéssiu pas mai els mascles; no. Cometéssiu pas anc aquest pecat. Car els mascles la testosterona, ai. Atavismes tribals – la violència al cresp, àvida a saltar com un cocodril bústia esbatanada de molt fètida ans carnissera ferramenta envant. Això n’aprenc aquell faduc capvespre, ben jovenet. No els fitis gaire, els mascles, o es veu que es pensen que ets marieta com ells, i se’t volen cardar encontinent al canfelip de la vora mateix. O, en contrasemble, es veu que es pensen que els fites perquè te’ls proposes el culet, com qualque dona encantada pels musculets (dones d’aqueixes, milions), i pel fet que n’hi ha alguns qui temen d’ésser-ne, vull dir, marietes (tothom sap que, i sobretot entre els “esportistes”): “com més mascle, més marieta”), s’ho prenen molt bel·licosament, a la valenta, sobretot si són cubans o dominicans, més curtets que els altres encar (i curtets tots plegats rai, amb els esteroides poc ajudant-hi molla), i llavors se’t llencin sobre amb desigs d’escorxar-te al siti, sense mirar-s’hi gens.



Si mai els vols veure (per ensopida curiositat), demana’ls un autògraf, aquesta és una bona excusa; mes tampoc no te’ls fitis llavors gaire, fes-te el vergonyoset. El respectuós, l’humil. Si els fas gaire patxoca, ja et faran un senyal perquè et comencis d’abaixar els pantalons al raconet; i si doncs s’escau que no són marietes del tot, només temptativament, fes això, molt cautament, anant amb peus de plom... com si no hi ets del tot, fins i tot com si no hi ets tot... així no els esfereiràs pas... no faràs re de tal manera que es puguin creure que els vols “corrompre”, d’on que et mereixessis llavors qualque tacó mortífer, ca?



Tant se val; n’acabava aquell jorn per sort indemne, estalvi, sencer… (L’enrenou d’una baralla al canfelip, entre un marieta declarat i un de vergonyant, atreia de sobte tota l’atenció…) Ara, acollonit rai. Així que entre les beneiteries religioses i obscenes (sovint les dues coses alhora: cada puta un nimbe l’enllumena) estampades o penjades per d’altres rere meu a la paret, hi vaig enganxar, de la meva collita, aqueixes dites (belleu encar hi són, grogues d’estalzins i d’efluvis greixosos) en dos paperets separats…



Staring’s rude; I don’t stare / One stares at his own peril / One stares, and, if he lives, lives (poor sap) to regret it for the damned remainder.”



But I don’t see shit, even with glasses / Can’t see the elephant from the anthill / My world is ants that swim in the sclerotica’s milk.”



Devers aqueixos paperets de darrere meu d’ençà de llavors, doncs, assenyalava quan qualcú s’errava quant als designis del meu guaitar-me’l. Desapuntat, desengrescat, desesperonat, desencanfeliputridit, tant el lúbric, com l’agressiu, es frenaven aleshores en sec. Musclejaven, un pic perplexs. I em lleixaven sempre per impossible. (Lleixat per impossible: quina benaurança, vós!) (Tostemps que menjoteig pels marges més inhospitalaris, on els cocodrils i llurs bústies esbatanades totes de corcats ullals no hi són gens entrevinents.)



Fitar la gent és lleig; pas que fiti ningú. Qui fita altri a perill s’exposa. Qui altri fita i viu, prou viu el romanent, malastruc, amb recances rai.”



Mes és el cas que no hi veig merda, ni amb ulleres. No hi veig ni l’elefant al formiguer. Veig el formiguer, el meu món, i prou, un món de formigues qui se’m rabegen a la llet de l’escleròtica.” Això deien els dos meus molt lírics cartells.



Recony, crec, i la raó que tenien. I d’això me’n recordava el mateix dia que assajava polideses a l’espill quan de debò me n’adoni que poc que hi veig tot plegat! Amb prou feines gens! Tot esparverat corri doncs cap a la meva dona: “Mandònia, és que no hi veig; dec tindre una malaltia terminal pel cap baix. La línia vital em troba d’improvís un entrebanc d’upa, un obstacle ni gaura que poc sobrava pas ni amb xanques de quaranta peus o pus. Se m’hi tol com titola estitolada, se m’hi romp com llapiset nyaufat, se m’hi esfiga irremeiablement com trena que s’encén…”



La dona em va entaferrar un clatellot de caldéu i, damunt, em va arrucar de valent. Li sortien fosforescents bromeres pels plecs dels llavis de sobte prims com llosos de xins assassins. Enfellonida rai, doncs, molt poixeule, qui sap si amb mala-setmana – belleu, llas, pel seu flingaire, l’Artigues, ara desnonada provisionalment (i això que les desnonin les embogeix totes, i la meva pus); ves que s’haguessin barallat i ara ho pagués eu, com totjorn.



“Que no ho veus? Suro, més que suro!”



I pas que ho veia, llas, no. I tanmateix el tap era ben inofensiu: s’esqueia doncs que no hi veia pel fet que els vidres de les ulleres s’havien trencats. Es veu que mentre declamava les meves línies encantades de presentació, havia passat un aeroplà molt baix i la vibració causada als corpuscles enjòlits... i, damunt que van caure de la tauleta, vull dir, les ulleres... i llurs vidres doncs rots i trencats... i me les doncs posava al nas... i no hi veia gens ni de cap ull.



Na Mandònia llavors em va dir, opípara, “Saps què? Et comprarem unes ulleres intrencables”, car es veu que ara en venen d’aqueixes i tot.



Ja hi sem. Quina albina ni sorteta, vós. Car aquestes ulleres intrencables són d’allò milloret. Em cauen del nas, dels dits, de la tauleta, i res: novelles; i passen els maleïts aeroplans eixordadors, i res: novelles així mateix. “Aquest camí l’hem endevinada de mig a mig”, li dic a la dona aquella nit mentre en la intimitat sóc posant-li pomadetes als traus massa escaldats.



Mes vet ací ara que l’altre dia l’Eufrasi, el meu elefantet blanc – (car tenim d’animaló company no pas cap gossot ni serpota, ni escorpí ni taràntula, ni tot allò que els altres gamarussos tenen a casa) – nós hi tenim un elefantó bufó d’allò pus. Un elefant el veig, el veig... I dorm al meu llit, i la dona dorm a baix, a la cambra dels hostes – qui sap, com dic, quina nit amb quin hoste (noble i plebeu), espatotxí i desempallegat, i, llas, escaldador de traus.



Tant se val, la qüestió que anit n’Eufrasi s’aixecava a les fosques perquè se’n volia anar a fer pipí; no encén el llum l’elefant blanc perquè és prou considerat i sem amants i sap si n’estic de cansat... i la feinota que tinc l’endemà (ço és, avui) i, què pus? – ah, sí, que no em vol doncs desvetllar, i per xo no encén el llum.



Ah, i us voldreu creure que per dissort el gegantí paquiderm trepitja les meves ulleres que havia jaquides a l’espona en acabat de llegir en Sade – (que és la meva “bíblia” d’aquests dies, com adés era en Céline, i pus endavant, si encar tinc ulleres, ni que siguin de les trencables, qui sap quin altre autor tan bemparit i finet com aquests) – i abans doncs de cloure el llum de la tauleta anit, com dic, eu que sí posant doncs les ulleres a l’espona i llavors, carall, doncs, que nyac, que el pobrissó elefantó meu, el meu mamut amat, amat amant, anant-se’n a pixar, i tant, nyac, que dic, nyac, que damunt les ulleres hi fica el peu i catacrec, nyac, nyec, nyic, que se’l trencava…? Vull dir, el peu, vull dir, amb les meves ullerotes intrenquívoles, s’hi trencava, pobrissó, el peu…?



Quins plors tots plegats, el papalló, la dona, els amants... i eu... el pus desconsolat!



Ulleres d’estrany facultatiu (de qui les facultats periclitarien?) Les vam llençar enfellonits per la finestra – i el terrabastall! – les ulleres fotien malbé el paviment i tot – trenta-quatre llambordes migpartides o escalabornades o ja fetes a mil bocins – (dejús els llambordins la platja) – i encar s’esqueia llavors que passés, nitosament, nocturnal i lliscosa, un tanc de l’armada clandestina catalana d’alliberament, i collons, quin greu que em sap, les ulleres li van trencar la roda esquerra i se’n va anar carranquejant tristament, vull dir, el tanc de la gloriosa ans ardida armada catalana a l’ombra – carall que el que no pogueren mai fotre els repulsius canfelipútrids, la gitarada d’enemics cagots, aquelles ulleres podien fer-ho sense ni embafar-se mica – i si aviaren escarafalls llavors els soldats, i se’n feren putes creus... car qui s’ho creia, tu, una roda aitan cuirassada!



I és que aquelles ulleres intrencables, sí ves, es veu que ho trencaven tot.



Fugírem de Perpinyà, no fos cas, aquella matinada mateixa. Hi érem tots, el tim sencer, tres tartanes clafertes amb les nostres pertinences (la caseta desmuntada i d’altrets pertrets, trastets i patifells), i cap de les tartanes estrebada aquest cop per l’elefant malaltet; les estrebàvem nós, els ruquets, inclosos els amants de la dona; i n’Eufrasi peu-rompudet tot solet dins una de les tartanes. Tant se val. Contentets. Aniríem a les firetes de les diferents contrades germàniques – els germànics són molt crèduls, molt mamuts de mitologies carrinclones, amb herois i nans... i gegants i déus i monstres... perfectes perquè s’empassin les nostres nàquisses lleugeres falòrnies. Els direm... hum... això rai... ens en pensarem a femers... els direm... “sabeu amb què ens les raspallàvem els romans?”... i ensenyarem complagudament les dents d’en Lluïset Vanitós, papalló a tot fotre... també idoni exemplar del “romà” antecessor dels pus “germànics” “aris”... ehem... les seves dues úniques dents... groguetes i mesquinament esparses... li romanen al bell mig de l’estesa piorreica... “doncs amb pixats, ens les raspallem amb pixats! Les molècules d’amoníac dutes en aiguabarreig pels orins, te n’emblanqueixen qui-sap-lo l’esmalt; no n’anireu pas d’assenyorats, amb el nostre producte, després!” I en vendríem a caixes. Car amb les pixarrades de l’elefant rai... tret que segurament els pixats de l’elefant poc són pas prou bons... manquen d’amoníac?... en farem una demostració... i les dues dentetes del papalló Lluïset belleu es tornaran porpres i llevaran pèls i giravoltaran com ara posseïdes... malament rai... malament rai... caldrà estudiar la “història” ni que fos un gra de senabre pus... segurament hi trobarem que un centurió germànic es va cardar qualque verge d’on pel cony xemicat n’eixia cap profeta molt datpelcul i napoleònic qui es creia fill d’un altre déu encar pus ferotge i, és clar, acabava empalat, i ara d’estelles d’aquell pal mortífer i sagrat en fèiem escuradents que recomanaré quan, bo i sotjant molt miop incisures a les voles dels germànics, trobaré que prou els calen, ca? I alhora els resolen mant mal, i els resolen... mant... mal. Hum!







dit abans